Selección de poesía de Antoni Tàpies Barba

HUELLAS

No hago más que seguirte,

por caminos y agrestes bosques,

peñascos arriba, donde anida la niebla

y muere la luz demasiado clara.

Siempre siento tus pisadas,

tu paso firme sobre la roca.

Muy a menudo te pierdo –me pierdo-

y te veo en la cumbre que me esperas.

Rastreo tu huella

tanto en la nieve virgen como en la tierra arada.

Es difícil seguirte cuando la luna se oculta

y la oscuridad se encumbra en las crestas.

Pero no hay secretos entre quienes hablamos

la misma palabra y quienes guardamos silencio;

llevas en el cráneo un signo que me orienta.

© Traducción de Juan Carlos Villavicencio

Fuente: Descontextos

POESÌA EN CATALAN

HIVERNA GLORÌA

Quan la mà cruel de l'hivern ens estrenyi la natura es despulla de tot,de la roca immortal,del faig i de l'alber,i la llavor, sota terra, no temla nevada ni l'ullal de la rata,tu i jo caminem en silencii el record de l'amor es dissol en l'absència.Tot és petit i la distància augmentaa redòs de la ventada.Els camins ens separenpero ens trobem més enllà,on la muntanya jeu tota plena de gebre,com un gegant ferit mortalment.L'hivern és cruel amb el cos dels amantsi la blanca nevadaes rebeja en el seu defalliment,així com el lleopard esgota la seva presai a poc a poc la dessagna.Aixi tu i jo trobem plaer en la distànciai en el silenci d'aquest paisatge hivernal. 

LA VEU DESITJADAA Marià Manent

La veu desitjada,la veu que desitjo,no és la meva veu d'home,aspra i entretallada.La veu que desitjo és la veu de l'àngel,la paraula muda,la tendresa del silenci,l'eloquència de la roca 

EMPREMTESAl meu pare

No faig més que seguir-te,per camins i boscos feréstecs,penyals amunt, on nia la boirai mor la llum massa clara.Tothora sento el teu trepig,la teva passa ferma damunt la roca.Molt sovint et perdo - em perdo -i et veig al cim que m'esperes.Rastrejo la teva empremtatant a la neu verge com al glever.És difícil seguir-te quan la lluna s'amagai la foscor s'encimbella a les crestes.Però no hi ha secrets entre els qui parlemla mateixa paraula i els qui guardem silenci;duus un signe al crani que m'orienta. 

Fuente: LLetra A

Antoni Tàpies i Barba, II marqués de Tàpies (Barcelona, 1 de enero de 1956) es un médico y poeta español, hijo del pintor Antoni Tàpies. Escribe en idioma catalán.

Se inició en la poesía visual, con influencia del vanguardismo caligramático, publicando Siboc en 1973. Con Les danses d'u (1975) intentó aglutinar diversas experiencias culturales en el seno de la escritura. En Dies d'aigües (1980) se mostró más elegíaco y evocador de la experiencia personal. Otras obras suyas en el terreno de la poesía son La veu del vent (1988), Matèria dels astres (1992) y L'escrivent (1999). En 1992 se inició en la narrativa con Des de l'ombra. También ha traducido diversas obras del alemán al catalán, como Himnes a la Nit de Novalis (1975) y Novel·la d'infant de Klaus Mann (1981).

En 2012 heredó el título de marqués de Tàpies, tras el fallecimiento de su padre. También es miembro del Patronato de la Fundación Antoni Tàpies, y director de Ediciones T, una editorial especializada en ediciones de obra gráfica de artistas contemporáneos y libros de bibliófilo.